-->
Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència
d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la
legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan
cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar
de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.
La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i
lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i
resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la
discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i
insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit
de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.
Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària
terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia
caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i
exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació
de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser
partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda
del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una
reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família
i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada
amb el ferro roent de la falange, creu i yugo
i flechas tatuades sobre una pell
cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de
sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien
lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una
costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista.
I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un
calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan
espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les
presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un
tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre
restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap
davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes
dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va
inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol
que no marxarà fins que no el fem fora.
Dones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina
Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es
va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls
davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i
propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser
humiliada sent batejada in articulo mortis.
Assassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves,
l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción,
la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción
i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat
anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya.
Assassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de
Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les
van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel
poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937
van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes
dones que van patir el sadisme dels feixistes.
Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels
edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80
anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.
Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir
les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre
la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80
per cent de mortandat infantil.
Mortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir
en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per
resistent.
Assassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario
abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la
premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida
d’home.
I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una
estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que
passa.
“La mujer en la casa y con
la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al
gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les
va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer
en casa, nada le pasa”. Entre
les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es
viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació,
les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap
remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa
seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense
distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta
xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van
lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones
republicanes i antifeixistes que avui honorem.
Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a
les d’ahir i a les d’avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada