dilluns, 26 de març del 2018

NORANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ASSASSINADES.


-->

Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.
La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.
Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista.
I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.
Dones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis.
Assassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya.
Assassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.
Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.
Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil.
Mortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent.
Assassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home.
I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa.
“La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.
Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.