El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

divendres, 11 de maig de 2018

NORANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES I RECONCILIACIONS.


Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes.

Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia.

De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals.

I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió,  neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.

Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.

I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya.  Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar.

És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?

Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració.

Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi.

A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer.  O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.

I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.

dilluns, 9 d’abril de 2018

NORANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. REPÚBLICA ETS TU.


Des de la nostra Mesa de Catalunya abril rere abril hem fet pedagogia dels valors republicans, hem reivindicat la república com a punt cabdal per a la conquesta de la veritat, la justícia i la reparació. Ho hem fet entenent que aquesta reivindicació és una part del pagament del deute que tenim amb totes les víctimes del franquisme i la transició, que van defensar la legalitat republicana i que van lluitar per la seva continuitat després de quaranta interminables anys de dictadura ferotge filla d’un cop d’estat assassí. Ho seguirem fent en nom de la generositat antifeixista que va vessar la seva sang pels drets i les llibertats, per la justícia social i la solidaritat, per l’educació i la cultura, per sortir del cau fosc i repressor d’aquella Espanya miserable, imperialista i decadent de cacics i sotanes, que ofegava als seus pobles en guerres colonials, que matava de fam de pa i de lletres. I d’aquelles glòries genocides aquest nacionalisme espanyol ignorant i barroer coronat amb la monarquia borbònica, que sempre acaba tornant com un malson, de tot això esdevé la nostra ordinària vida prenyada de franquisme parint injustícia, mentides i càstigs pels rebels que continuen defensant la democràcia amb la seva veu i les seves mans constructives. 

Sempre ha estat urgent recuperar república, però avui és una necessitat fins i tot física, és sinònim de supervivència, integritat i dignitat. És una urgència per a tots els pobles de l’estat espanyol. Ja no és suficient commemorar la república, les seves fites, els seus valors, el camí que encara havia de recórrer per assolir plenament totes aquelles esperances de progrès, des del repartiment de la terra a la igualtat real entre sexes passant per la separació de l’Església i l’Estat. Ja ha arribat l’hora de no només fer glosa de tot allò perdut, de tantes mancances i ferides profundes sense guarir a mans d’un cop d’estat nacionalcatòlic, que va conformar aquesta Espanya actual de pudor a corrupció, a cinisme i pocavergonya, que esclafa tota possibilitat de respirar en llibertat. Hem de fer possible que la república, que les repúbliques i la solidaritat entre pobles siguin una realitat perquè sota cap corona sortida de les mans d’un dictador donarem reparació a les centenars de milers de víctimes que van patir l’interminable ventall franquista de crims de lesa humanitat, el terror i l’horror de la seva repressió. Milers i milers encara sota la terra que van llençar sobre els seus cossos falangistes rabiosos passejadors voluntaris de la mort, de la mateixa mort a la qual canten els ministres del PP. 

La llavor feixista encara germina amb fruits d’odi irracional, el feixisme espanyol encara gaudeix vexant i agredint-nos amb total impunitat. Els hereus del franquisme viuen en una venjança permanent dels vencedors sobre els vençuts amb la voluntat d’humiliar al perdedor perquè mai més aixequi el cap. Però les nostres raons són tossudes i orgulloses i els seus insults i amenaces ens encoratgen a continuar lluitant per posar fi a una transició complaent amb els botxins i còmplice amb les seves lleis de punt final, amb centenars de morts silenciades i desenvolupada sota el signe de la guerra bruta, les clavegueres de l’estat i les condecoracions als repressors del franquisme i la transició. Censura i repressió inassumible sota el paraigua de la monarquia constitucional, que hem de combatre.

Ja és hora que totes les defensores de la digna memòria de totes les víctimes que van quedar indecentment soterrades i oblidades sota el pes de la història oficial, incloguem la república com a víctima principal a reparar, perquè és la mare fèrtil dels nostres somnis de justícia. No només per poder escriure la veritat segrestada del seu passat robat sense cap por i sense obstacles, sinó per a construir un futur transparent on enterrar definitivament el franquisme, les seves corrupteles i el seu clientelisme, ben fondo, per no haver d’inhalar mai més el seu ferum a violacions de drets humans.

Les republicanes i els republicans no tenen rei, no volen rei, no necessiten rei, ni tota la seva cort, ni la seva constitució monàrquica com a norma interpretada pels que per protegir unitats de pàtries unes, grans, que haurien d’estar superades, fan servir recargoladament el seu contingut per empresonar, censurar i multar la llibertat d’expressió, de pensament i ideològica. Les defensores de la república avui, aquelles que van agafar el testimoni de les persones valentes que van plantar cara als colpistes per protegir la seva legalitat, totes, des de la seva pluralitat d’idees agermanades sota la bandera contra el feixisme, tenim l’obligació de trencar amb la transició i els seus vicis franquistes, de fer neteja de tots tres poders perquè la seva pols petrificada des de la dictadura ha fet un bloc indissoluble que està esclafant la democràcia, d’alçar la nostra veu per sobre dels altaveus de l’oficialitat que contaminen i tergiversen protegint la impunitat de la dictadura. Hem de denunciar que tenim una monarquia que paga el poble i que censura al poble, que no és transparent, que no ret comptes, que no ha estat escollida democràticament, que no ens representa, que té les seves arrels en un règim assassí, amb un rei irresponsable i una família privilegiada que encara no ha pagat per cap dels seus delictes, rei emèrit inclòs.

Tenim pel davant un dur camí per la veritat, la justícia i la reparació que hem de fer ferm i segur. És un treball compartit de denúncia i compromís que hem d’abonar teixint una xarxa de llibertat, fraternitat i igualtat, per gaudir d’una florida i groga primavera republicana que envaeixi tots els palaus d’hivern des de tots els racons de l’estat Espanyol. Perquè república som totes, perquè república ets tu.

Prou criminalització! Llibertat! Defensem la república!

dilluns, 26 de març de 2018

NORANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ASSASSINADES.


-->

Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.
La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.
Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista.
I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.
Dones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis.
Assassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya.
Assassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.
Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.
Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil.
Mortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent.
Assassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home.
I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa.
“La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.
Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.

dimarts, 30 de gener de 2018

VUITANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA PER LA MEMÒRIA ÉS MÚSICA.


La música ha estat sempre un fil conductor d’emocions meravellosament poderós. Una eina més de les lluites contra l’opressió i un instrument revolucionari encoratjador. Un catalitzador d’idees, sentiments i valors, un sintetitzador de conceptes i ideologies transmès de la pell al cervell amb una força inigualable. Una combinació de notes i lletres, de melodies i poesia amb la capacitat de fer plorar, de fer riure, d’invocar revoltes de justícia, d’aixecar pobles vers llur llibertat.
La guerra contra el feixisme espanyol està plena de música republicana i antifeixista, que encara ens arriba al cor i ens empeny a continuar plantant cara al mateix enemic. Qui no ha cantat “Ay Carmela”, “A las barricadas” o “Hijos del pueblo” i no ha sentit la necessitat d’enfrontar-se a la injustícia en nom dels vençuts de la terra.  Qui no ha escoltat la cançó protesta contra el franquisme i no ha sentit la ràbia del represaliat i la solitud del clandestí. Qui no ha tremolat d’horror escoltant les “Campanades a morts” de la sagnant transició. Tots hem cantat “L’estaca” o el “Què volen aquesta gent?”, i el més trist és que encara les haurem de continuar cantant per denunciar les mateixes situacions de presó, censura, tortura, robatori de llibertats i drets.
La cançó popular convertida en himnes als fronts, a les trinxeres, a la rereguarda esdevenien un fet cohesionador amb la capacitat d’aglutinar gent de molt diversa procedència en la defensa de la legalitat republicana. Moltes vegades les notes i les veus eren alegria en mig de la desolació, coratge davant l’adversitat, consol davant la desgràcia. Era energia solidària, era comunitat, germanor, era una amiga fidel, aliment i guariment. Cançons que la gent gran ensenyava als més petits i que han sobreviscut durant generacions. Algunes persones hem tingut la sort de tenir una àvia o un avi, que ens ha cantat a cau d’orella com un secret “En la plaza de mi pueblo … nuestros hijos nacerán con el puño levantado” o “Si los curas y frailes supieran … subirían al coro cantando libertad, libertad, libertad”. Harmonies subversives trencant el silenci imposat en dictadura i monarquia.
La música contra el feixisme era i és una vacuna contra la impotència del trepitjat per la bota dels aparells de l’estat, era i és una font d’unitat contra la impunitat, era  i és un senyal de reconeixement de lluites compartides, un so de complicitat. El tret pacífic de sortida de revolucions de flors com va ser Grândola Vila Morena de Zeca Afonso, la cançó que va derrocar una dictadura un abril portuguès, inundant de clavells vermells els carrers.
La música sempre serà un antídot contra la por que ens talla les ales i ens sotmet com esclaus.  Molts afusellats pels escamots de venjança i rancor del franquisme van morir cantant els seus himnes antifeixistes. Etelvino Vega va caminar cap al paredó amb 26 companys més el 15 de novembre de 1939 a Alacant tot cantant plegats La Internacional, deixant glaçats a qui els escoltava darrere els murs de la presó esperant el mateix destí. El 27 de setembre de 1975 va ser fusellat Jon Paredes Manot, a Collserola abans de sentir-se els trets de mort va sonar la veu d’en Txiki cantant “Euskadi Gudariak”. Les seves goles inflamades de valor i coratge, amb dignitat, assenyalaven als assassins, fent-los saber que vindrien més que agafarien el seu testimoni per a guanyar la llibertat, les llibertats, sense cap por.
Aquesta concentració celebrarem i gaudirem de la victòria de les rodones, les negres i les corxeres sobre l’odi, la petitesa del botxí ordenant, l’executor i els acòlits de la foscor dels qui cada dia maten la democràcia en nom d’un estat de dret tan tort, que ja no pot sostenir-se dempeus més que per la imposició de la força.
Volem donar les gràcies a les companyes i companys de la Brigada Intergenaracional, que han estat part de la nostra banda sonora, que ens ha  acompanyat tantes vegades i que amb la seva digna tasca recuperen memòria desinteressadament i solidariàment. També volem agrair el seu compromís amb les víctimes del franquisme i la transició a tota la gent que ens ha fet costat durant aquest temps, la gent de pas i aquella que es va quedar darrere de la nostra pancarta-barricada. Milers de gràcies a les persones de moral indestructible que conformen la nostra Mesa de Catalunya, a aquelles que han format part de nosaltres i encara continuen vives en les nostres reivindicacions, a l’Álvaro Fernàndez, a en Joan Aguirrezabal, a la Carme Conill i a la Milagros Riera, als quals no plorem perquè són vent de llibertat. Moltíssimes gràcies a totes les persones vingudes d’arreu del món que ens ha agraït la nostra tasca de difusió i de lluita, a les persones indignades, les que han plorat i han compartit les seves històries silenciades amb nosaltres, a aquelles que ens han donat la mà o ens han abraçat amb emoció, sou pilars contra l’oblit. Gràcies a les companyes i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme i la transició per la seva perseverança i per haver recollit durant aquests anys milers de signatures contra la impunitat.

-->
Hem pensat que una manera fantàstica de donar tantes i tantes gràcies i de celebrar els nostres 9 anys de reivindicacions de veritat, justícia i reparació als nostres carrers era fer un homenatge a la música que va acompanyar les lluites i el patiment de les nostres víctimes. Per això tindrem la sort de gaudir de les veus i els cors del cor manresà  Incordis i del company Dani Caracola, cantautor de la Brigada Intergeneracional.

divendres, 19 de gener de 2018

VUITANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA VERITAT I RES MÉS QUE LA VERITAT.



Quan una persona és convocada per un jutjat la primera pregunta que ha de respondre és si jura o promet dir la veritat,  premissa indispensable per poder arribar a fer justícia. 

La veritat sempre ha estat anecdòtica quan s'ha tractat d'explicar la història de les víctimes del franquisme, els crims del feixisme espanyol i el relat de la transició. Quan, amb sort, s'ha aconseguit exposar els fets tal com van succeir, s'ha pervertit la veritat falsejant les causes dels mateixos i justificant les seves repercussions repressives i assassines. La qüestió és que sempre quedi una ombra de dubte, un però, un interrogant que faci que es qüestioni la legitimitat dels principis d'aquelles persones que cometen la gosadia d'exposar a la llum la història i les històries de les defensores de la legalitat republicana, de les antifeixistes, de les represaliades de tota mena per la dictadura i la transició. 

Una veritat captiva i desarmada, torturada i espoliada que ha deixat en la més terrible de les indefensions a les víctimes del franquisme i que com a conseqüència generacions han crescut en un dèficit democràtic inassumible. La mentida, una pràctica tan arrelada en l'ADN polític d'un estat espanyol, que continua aferrant-se a pervertir la realitat, la veritat, com a eina de supervivència. Aquesta monarquia constitucional decadent sura sobre les seves falses veritats. 

La manipulació grollera de la veritat és un fenomen molt antic, ara batejat com a postveritat. Les seves arrels tenen forma de cop d'estat genocida, de creuada nacionalcatòlica, de fogueres que encara fumegen. Però podríem anar més enrere en el temps seguint el fil de presons i patíbuls. 

Quan es violenta i s'escanya la veritat només queda un desert de drets, una caiguda lliure a la fosca invenció on tot és justificable, una eina repressiva molt valuosa que serveix per a retallar la llibertat de persones i pobles, per afusellar drets d'opinió i d'expressió. I aquesta manca de veritat obre la porta a la barra lliure de la manipulació, barroerament es converteix a l'oprimit en opressor, a la víctima en botxí, al demòcrata en feixista, als lluitadors antifeixistes en terroristes, a l'agressor en agredit, a la força injustificada de l'estat en delicte d'odi contra els cossos de seguretat, la paraula en violència, la veritat en mentida i viceversa. La història es repeteix. No ens ha d'estranyar llavors que estiguem encara intentant restablir la veritat històrica, dignificant i recuperant les històries de persones ultratjades i vilipendiades per la història oficial,  que estiguem encara justificant que no es va produir una guerra amb dos bàndols equiparables sinó un cop d'estat contra un govern democràtic,  que la República no era cap perill sinó la gran esperança que ens havia de salvar de la negror en la qual estem vivint avui, el atado y bien atado de la una grande y libre que ens ofega. Com podem continuar concedint crèdit democràtic a qui vol governar a cops d'una constitució de pedra gestada a l'úter del franquisme?

Nosaltres encara podem arriscar-nos a aixecar la veu sota pena de l'esclafant i coaccionant llei mordassa, però que passa amb les milers de persones que no poden defensar-se dels atacs que encara reben en la seva honorabilitat i dignitat?. La resposta és gairebé res. Això passa no només amb la història en majúscula, és encara pitjor quan arribem a la lletra petita, la de les persones sepultades en oblit i terra. Servidores i gent del poble lleial que van salvar vides i que estigmatitzades amb la falsa etiqueta de botxí van ser assassinades, de vegades per les mateixes persones que van salvar i moltes vegades en nom de déu. Què passa amb aquestes persones que no van deixar una família que vetlli per la veritat?, què passa amb aquelles que pateixen l'escarni sense defensa possible?  Podem exposar molts casos per il·lustrar el poder de destrucció de la potent màquina revisionista plena de rancor del feixisme, que després de suposadament restablerta la veritat, torna una vegada i una altra per a enfonsar-la en la història oficial que es va escriure amb la ploma franquista. Casos com el de l'alcalde de Badajoz,  Sinforiano Madroñero, a qui volen treure-li un carrer, mentida en mà, els descendents ideològics dels feixistes que el van executar. Ell ha tingut un defensor, l'historiador Francisco Espinosa, però si aquest no hagués aixecat la seva veu per restablir l'honorabilitat de Madroñero, l'ultratge es produiria a plaer, veritat cremada coberta de sal. 

Així ens preguntem qui obligarà al govern de l'estat espanyol, als governs de les seves diferents administracions, als mitjans de comunicació al seu servei, al seu exèrcit de creadors d'opinió i historiadors servils a la història oficial de la causa general, si juren o prometen dir la veritat i res més que la veritat. Fins ara amb polítics de diferents signes no ha estat possible. Un estat espanyol sord, cínic i prepotent que no escolta ni a les Nacions Unides, ni a l'Europa que li diu que no respecta la separació de poders. Només amb República, democràcia valenta i drets humans la veritat serà una eina regeneradora i reparadora on les presons i les multes no siguin un mur de contenció de la lluita per l'emancipació i per la justícia social.

Nosaltres prometem dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, i no, no es cap pel·lícula, és el nostre compromís amb les nostres víctimes. Perquè sense veritat només ens queda la pesada cadena de la impunitat i només amb veritat podrem assolir la llibertat. 

dissabte, 30 de desembre de 2017

VUITANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA LA IRA DIGNITAT.




Contra la seva ira la nostra dignitat, dissabte 30 ens menjarem el raïm de la llibertat, contra la seva impunitat i el seu odi franquista la nostra ferma voluntat de no deixar-los passar. Ens trobem com sempre a les 12 hores a Sant Jaume. Emporteu-vos el raïm o el que vulgueu que a les 13 hores donarem les campanades de la veritat, la justícia i la reparació. Salut!

Felicita el 2018 amb els nostres desitjos:


Bones festes reivindicatives i un any nou valent de lluites i conquestes per acabar amb la impunitat franquista d'una vegada i per sempre. Companyes i companys, ens ho mereixem! Ens continuarem trobant a les places perquè sempre seran nostres. República és nom de dona i les volem vives!



dilluns, 20 de novembre de 2017

VUITANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO NORMALITZEM EL FEIXISME!



Tristament encara la nostra reivindicació va de víctimes sense justícia i botxins lliures. Va de quan les víctimes han de demanar perdó per sobreviure als seus torturadors, de quan les famílies han d’excusar-se per mantenir la memòria d’aquelles persones estimades desaparegudes per la força de les armes o l’oblit imposat. Va de quan després d’haver estat trepitjades no tenen dret a aixecar el cap perquè els assassins mai han marxat, perviuen en els seus hereus. Va de quan els vencedors ens volen vençuts per sempre. Ara ens tornen a ensenyar indecentment les seves mans esteses,  no en senyal de pau, sinó enlairades ufanament al crit de viva Franco. Ho fan embrutant els nostres barris amb les seves pintades, violant les nostres memòries, atacant els nostres monuments, com ha passat recentment amb el monòlit del president Companys, mentre els seus monstres són protegits a Palma i a Tortosa.  Passegen pels nostres carrers agredint-nos, orgullosos de la pitjor de les espanyes, aquella que el poeta va dir que ens glaçaria el cor, cridant-nos amb un odi antic als ulls, sense gens de vergonya. Ho fan emparats com sempre per un estat que empresona i vol empresonar qui planta cara o denuncia el feixisme i deixa lliures als agressors.
És molt trist veure com van passant les dècades per trobar-nos en un moment dels més crítics des d’aquell novembre que va morir el genocida, deixant uns fonaments foscos i durs sobre els quals han construït, diuen, que democràcia, corones i constitucions que ens recorden que la llibertat i els valors dels antifeixistes als quals defenem són ocells engabiats.
Segur que tothom que ha parlat amb persones que han guardat les històries de les defensores de la República s’han trobat en el seu discurs aquelles frases tipus: “no van fer res”, “no estaven ficats en política”, “eren innocents”. I tant que ho eren, com si lluitar contra el feixisme, com si treballar pel poble, com si tenir idees polítiques contràries al règim franquista fos d’entrada un estigma de culpabilitat. Aquell terror que va assenyalar al dissident, allò que constantment va recordar el franquisme als perdedors, la transició no el va extreure de l’imaginari col·lectiu perquè perversament va emparar els criminals i va deixar les víctimes sota aquella fastigosa sospita, sota aquella necessitat de donar explicacions. Aquella llavor de l’horror és la que avui normalitza el feixisme que deixa indiferent a una societat maltractada i espoliada, que ha assimilat que els feixistes es passegin pels seus carrers sense aixecar totes les alertes, alguns diuen inclús que els feixistes som nosaltres. Nosaltres, les persones defensores de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, diem ben alt i ben clar als franquistes que no els perdonem perquè no volem oblidar tota la sang vessada i les llibertats robades, i les vides desfetes i els exilis interns i externs, i les escoles de pensament i llengua única de crucifix flanquejat per Franco i José Antonio, i les dones desaparegudes sota un masclisme que encara les mata i les viola, mentre els seus botxins volen que es vexin demanant perdó, mentre la pesada ombra “d’alguna cosa hauran fet” sobrevola com núvols negres sobre les espatlles de totes les víctimes del món.
Arribats a aquest punt no podem aplicar-nos l’autocensura perquè amb el nostre sotmetiment els fem més forts, perquè la nostra possible por a dir la veritat, a riure de la realitat, a denunciar i a criticar l’estat i els seus aparells, els visibles i els invisibles, quan no respecten els drets humans acusant-nos cínicament d’odi, els estem convidant a robar-nos fins i tot la paraula i la dignitat. No ens podem permetre davant d’un enemic tan immisericorde i miserable ni l’autocrítica servil, ni la comparació barroera entre allò que no es pot posar al mateix nivell, ni ignorar la tergiversació. Li devem això a les nostres víctimes i ho hem de fer amb tota la intel·ligència que ells no tenen i sense la violència indiscriminada patrimoni del feixisme.
-->
Us esperem dissabte 25 a la plaça Sant Jaume de Barcelona a les 12 hores perquè els carrers han de ser nostres i perquè volem als feixistes fora dels nostres barris.