El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dilluns, 20 de novembre de 2017

VUITANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO NORMALITZEM EL FEIXISME!



Tristament encara la nostra reivindicació va de víctimes sense justícia i botxins lliures. Va de quan les víctimes han de demanar perdó per sobreviure als seus torturadors, de quan les famílies han d’excusar-se per mantenir la memòria d’aquelles persones estimades desaparegudes per la força de les armes o l’oblit imposat. Va de quan després d’haver estat trepitjades no tenen dret a aixecar el cap perquè els assassins mai han marxat, perviuen en els seus hereus. Va de quan els vencedors ens volen vençuts per sempre. Ara ens tornen a ensenyar indecentment les seves mans esteses,  no en senyal de pau, sinó enlairades ufanament al crit de viva Franco. Ho fan embrutant els nostres barris amb les seves pintades, violant les nostres memòries, atacant els nostres monuments, com ha passat recentment amb el monòlit del president Companys, mentre els seus monstres són protegits a Palma i a Tortosa.  Passegen pels nostres carrers agredint-nos, orgullosos de la pitjor de les espanyes, aquella que el poeta va dir que ens glaçaria el cor, cridant-nos amb un odi antic als ulls, sense gens de vergonya. Ho fan emparats com sempre per un estat que empresona i vol empresonar qui planta cara o denuncia el feixisme i deixa lliures als agressors.
És molt trist veure com van passant les dècades per trobar-nos en un moment dels més crítics des d’aquell novembre que va morir el genocida, deixant uns fonaments foscos i durs sobre els quals han construït, diuen, que democràcia, corones i constitucions que ens recorden que la llibertat i els valors dels antifeixistes als quals defenem són ocells engabiats.
Segur que tothom que ha parlat amb persones que han guardat les històries de les defensores de la República s’han trobat en el seu discurs aquelles frases tipus: “no van fer res”, “no estaven ficats en política”, “eren innocents”. I tant que ho eren, com si lluitar contra el feixisme, com si treballar pel poble, com si tenir idees polítiques contràries al règim franquista fos d’entrada un estigma de culpabilitat. Aquell terror que va assenyalar al dissident, allò que constantment va recordar el franquisme als perdedors, la transició no el va extreure de l’imaginari col·lectiu perquè perversament va emparar els criminals i va deixar les víctimes sota aquella fastigosa sospita, sota aquella necessitat de donar explicacions. Aquella llavor de l’horror és la que avui normalitza el feixisme que deixa indiferent a una societat maltractada i espoliada, que ha assimilat que els feixistes es passegin pels seus carrers sense aixecar totes les alertes, alguns diuen inclús que els feixistes som nosaltres. Nosaltres, les persones defensores de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, diem ben alt i ben clar als franquistes que no els perdonem perquè no volem oblidar tota la sang vessada i les llibertats robades, i les vides desfetes i els exilis interns i externs, i les escoles de pensament i llengua única de crucifix flanquejat per Franco i José Antonio, i les dones desaparegudes sota un masclisme que encara les mata i les viola, mentre els seus botxins volen que es vexin demanant perdó, mentre la pesada ombra “d’alguna cosa hauran fet” sobrevola com núvols negres sobre les espatlles de totes les víctimes del món.
Arribats a aquest punt no podem aplicar-nos l’autocensura perquè amb el nostre sotmetiment els fem més forts, perquè la nostra possible por a dir la veritat, a riure de la realitat, a denunciar i a criticar l’estat i els seus aparells, els visibles i els invisibles, quan no respecten els drets humans acusant-nos cínicament d’odi, els estem convidant a robar-nos fins i tot la paraula i la dignitat. No ens podem permetre davant d’un enemic tan immisericorde i miserable ni l’autocrítica servil, ni la comparació barroera entre allò que no es pot posar al mateix nivell, ni ignorar la tergiversació. Li devem això a les nostres víctimes i ho hem de fer amb tota la intel·ligència que ells no tenen i sense la violència indiscriminada patrimoni del feixisme.
-->
Us esperem dissabte 25 a la plaça Sant Jaume de Barcelona a les 12 hores perquè els carrers han de ser nostres i perquè volem als feixistes fora dels nostres barris.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

VUITANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DEMOFRANQUISME I DICTOCRÀCIA.



Aquest mes denunciem la repressió i la violència com a eina per a imposar-la. Aquest octubre ens manifestem contra la supressió de llibertats i drets, contra el fil històric que ha fet de l'estat espanyol una màquina d'opressió de la dissidència, de les persones explotades, de les invisibles. Un estat perpetuador d'un ADN ple de rancúnia i supèrbia sense cap generositat pels enemics de la seva pàtria gran i lliure, on el poder no resideix en la democràcia sinó en marcar a sang i foc el seu odi trepitjant els perdedors per ofegar-los en la humiliació. Aquesta és la marca Espanya, des de la Restauració fins ara, en dictadura i monarquia. La nostra Mesa de Catalunya ho ha denunciat per activa i per passiva com a defensora dels drets humans i en la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. 

Des que vam començar a caminar el 2008 fins al dia d'avui hem assenyalat tot allò que afecta a totes les víctimes del franquisme, des de les acceptades per certs sectors polítics fins a les considerades delinqüents i terroristes, hem defensat les víctimes de la transició, hem estat al costat de les antifeixistes que van donar suport a la legalitat republicana i a les que volien fer la revolució, tot això contextualitzat en les lluites que s'han anat produint durant aquest temps. Hem estat una plataforma de memòria inclusiva, plural i horitzontal. Una memòria viva i en evolució propera a allò que ens rodejava, perquè no només defensem les víctimes del franquisme i la transició, també les seves idees antifeixistes i solidàries. Ho hem fet contra tot tipus de govern, contra tots els partits que han volgut barrar el pas a la veritat, la justícia i la reparació. Hem viscut amb alegria moments d'efervescència contra la injustícia i la corrupció endèmica de les estructures del regne d'Espanya amb arrels més profundes que la dictadura, un estat decimonònic al segle XXI. Ens hem manifestat mes rere mes pensant que el pas del temps faria progressar totes les nostres demandes, hem celebrat algunes victòries, però en aquests moments assistim a un escenari que al 2008 ens hagués semblat impossible i intolerable.

No estem enganyats, sempre hi ha hagut opressió i repressió contra pobles, col·lectius i persones, sempre hi ha hagut presos polítics des de la mort del dictador i el seu llegat ben lligat, sempre hi ha hagut permissivitat amb el feixisme i els seus crims, els seus insults, els seus cops i els seus assassinats. Encara no s'ha fet una condemna oficial de la dictadura franquista, encara no s'ha obert la gran fossa que és el regne espanyol, encara no s'ha assegut ningú pels crims del franquisme a la banqueta, encara existeix el TOP tot i que ara li diuen Audiència Nacional. I diuen d'això democràcia?, que li expliquin a la iai@flauta valenciana que volen tancar a la presó per delicte d'odi i a totes les persones sancionades per la llei Mordassa. No és delicte d'odi el maltracte que han rebut les víctimes del franquisme i la transició? es veu que no, que això és estat de dret.

Tot això ho hem denunciat a les nostres concentracions, treballant per difondre la memòria combativa. No oblidem que som a l'octubre, un mes ple d'emocions, el mes de les estimades i glorioses Brigades Internacionals, de l'assassinat del president Companys, mes de revolucions centenàries, de revolucions d'octubre fa 83 anys, un mes de lluita i lluitadors, homenatjats cada any per la nostra Mesa. Aquest mes també el recordarem per la vergonya internacional que és nomenar al Regne d'Espanya membre del Consell de Drets Humans, posar al llop a guardar les ovelles. 

Nosaltres hem hagut de suportar tot tipus d'insults, humiliacions i amenaces inclús per part de membres del govern d'Espanya i encara se'ns ha dit que som uns rancuniosos, que no passem fulla, com si la nostra lluita fos una cosa del passat sense cap vincle amb aquest fosc present. Aquells que volen estigmatitzar-nos en nom d'una pàtria que no és la de milions de ciutadanes i ciutadans de l'estat espanyol, que són republicanes i creuen en els valors de la República, que són antifeixistes, que volen drets i llibertats, no tenen més que la força i la ràbia, l'autoritat moral és nostra. Cap reconciliació es pot dur a terme des de la imposició  i amb la capitulació total dels perdedors obligant-los a oblidar i perdonar els crims de lesa humanitat. Denunciem doncs tota la violència d'estat desfermada contra la gent que ha volgut exercir els seus drets democràtics d'ençà de la mort del dictador, denunciem les retallades de drets, denunciem la censura, denunciem el menyspreu a la veritat, la corrupció generalitzada i sistemàtica i ho fem des de la nostra pluralitat i des del nostre compromís irrompible amb la defensa de les víctimes del terrorisme d'estat allà on es produeixi. És l'hora de la ruptura democràtica, és l'hora d'aixecar la pesada llosa del franquisme, és l'hora de les repúbliques fonamentades en la veritat, la justícia i la reparació.

diumenge, 6 d’agost de 2017

VUITANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. GUERRILLA, SENSE RENDICIÓ.


Els nostàlgics del règim feixista, cada dia més actius, no condemnen el cop d’estat que va salvar la seva corcada pàtria del progrès, els drets, les llibertats i la democràcia.  Nosaltres, que continuem lluitant contra el franquisme sociològic, per desgràcia tan arrelat, volem dedicar la nostra concentració a les persones que no es van permetre la claudicació. Volem honorar les guerrilleres i guerrillers antifeixistes que tant a l’estat espanyol com a França i des de les seves diferents ideologies van plantar cara al feixisme internacional i al nacionalcatòlic. 
Dones i homes que es van deixar la vida aferrats als seus fusells i a les seves idees, que van patir unes condicions de vida extremes sempre amagats, sempre perseguits. Assassinats per la Guàrdia Civil en les seves batudes on eren caçats com animals i exposats i fotografiats com peces de cacera sense gens de respecte a la seva dignitat. Quan no els mataven, els torturaven salvatgement i passaven anys i anys a la presó. La gent de la Guerrilla va ser estigmatitzada pel franquisme sota els epígrafs delinqüent, bandoler, terrorista. El més trist és que aquesta classificació va fer el seu efecte i es va traduir en transició i fins ara en marginació per a aquestes desconegudes víctimes del franquisme. Persones lluitadores que van conèixer la delació i la traïció, però també la solidaritat de la gent del poble que els va ajudar i donar suport posant en risc la seva pròpia vida.
La guerrilla antifeixista va actuar tant a les zones rurals com a les urbanes, va haver-hi diferents agrupacions com la de Lleó-Galícia, la d’Extremadura, la de Llevant i Aragó ….  Aquesta resistència armada antifeixista no va donar la guerra per perduda, tenia tota la legitimitat per fer-ho. Va ser coneguda amb el nom de Maquis. Des del seus orígens amb els fugits de la repressió en aquells llocs on el cop d’estat va ser fulminant fins a la seva organització com a grups i la seva dissolució van passar molts anys de lluita. Des del 36 als darrers guerrillers assassinats com el Quico Sabaté com exponent de guerrilla urbana, que va caure l’any 1960 a Sant Celoni, o al José Castro Veiga, o Piloto, que va caure l’any 1965 a Chantada, Lugo, van passar molts dies de compromís i sacrifici.
La dona guerrillera va lluitar colze a colze amb els seus companys com la mestra i feminista gallega Enriqueta Otero, “María das Dores”, que va arribar a comandant com a miliciana de la 10ª Brigada Mixta i que va capitanejar una fuita massiva de la presó de Ventas, arribant fins a Lugo on va acabar formant part de la guerrilla. Va caure el 1946, ferida de bala va ser terriblement torturada, jutjada, condemnada a mort, pena commutada per 19 anys de presó, que va complir a diversos penals de l’estat.
Així com els guerrillers que van lluitar contra el feixisme espanyol i més tard contra el nazisme tenen per pobles i ciutats de França el reconeixement popular i oficial per la seva resistència en forma de monuments, carrers o plaques, aquí són desconeguts, no reconeguts, que han estat exclosos de la història i la Memòria. Amb comptades excepcions com és el cas del monument i els homenatges que cada any es fan a la localitat de Santa Cruz de Moya, Conca. Elles i ells van lluitar per la República robada, per les revolucions somniades, per les seves filles i fills, per les memòries de les assassinades i assassinats, contra el feixisme.
Començaven dedicant aquesta concentració a les guerrilleres i guerrillers i volem acabar homenatjant a l’oncle de la nostra companya Carmen, Rafael, un guerriller de 26 anys de Granada, que va ser assassinat covardament a la porta de la casa de la seva promesa per la Guardia Civil, amb traïdoria per l’esquena. Era el 4 de maig de 1948. Se’l van endur el seu cos en un carro de la brossa arrossegant els seus peus pel terra i el van llençar a una fossa. Quan el van exhumar el 1980 encara tenia les dues bales dins del seu cap. En la seva làpida hi ha una inscripció: “Rafael López Álvarez. Asesinado vilmente. Tu familia no te olvida.”  Nosaltres tampoc.  Veritat, justícia i reparació.

Us esperem el dissabte 26 d’agost a les 12 hores a Sant Jaume, com la Guerrilla, sense rendició.

dissabte, 15 de juliol de 2017

VUITANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ANUL·LACIÓ DELS JUDICIS FRANQUISTES A CATALUNYA. TOTS EL NOMS, TOTES LES MEMÒRIES.


Aquest juliol la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes celebra un triomf. Mentre altres impunement tornaran a aixecar el braç cara al sol glorificant el cop d'estat feixista, una massa indiferent pensarà que la democràcia no té res a veure amb la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i molt pocs demanaran pancartes als ajuntaments en record dels represaliats pel feixisme espanyol. Però nosaltres, per una vegada, aquest juliol, més enllà de recordar i homenatjar com sempre l’heroïcitat i el compromís sacrificat de totes aquelles persones que van plantar cara al cop d’estat contra la legalitat republicana, al front i la rereguarda, celebrem una victòria de justícia. El Parlament de Catalunya per unanimitat ha anul·lat aquest juliol els judicis polítics del franquisme i la transició perpetrats a Catalunya. 66.590 persones físiques i 15 jurídiques han estat per fi reparades.

Podem gaudir d’aquesta conquesta tan reivindicada per les associacions, víctimes i familiars de víctimes que conformen la nostra Mesa de Catalunya gràcies al magnífic treball del nostre company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat, que ha encapçalat aquesta iniciativa i que ha estat cabdal per a la publicació al DOGC del llistat de tots els noms de les persones encausades. Ara podem accedir a totes les dades sobre les causes del franquisme i la transició a Catalunya des de la pàgina web de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Una eina de veritat, justícia i reparació que il·luminarà la foscor en la qual moltes famílies han mantingut als represaliats del feixisme, enllaçant històries de generacions, reconstruint des de dins de les llars la història silenciada d’aquest país. Una eina de democràcia.

La Llei 11/2017 declara il·legals els tribunals franquistes i nul·les de ple dret les seves sentències i resolucions  des de l’abril de 1938 a desembre de 1978. El Govern està treballant per poder atorgar un certificat individual de nul·litat a les persones que ho sol·licitin.

Aquesta llei repara a les nostres companyes i companys Montse, Neus, Pere, i Lluís, als 1717 afusellats al Camp de la Bota, als 771 del cementiri de Tarragona, als 520 del cementiri de Girona, als 500 de Lleida, a Puig Antich, a Txiki, a 66.590 persones i a tots els seus familiars, centenars de milers de persones dins i fora de Catalunya. Però queden molts centenars de milers d’encausats pels tribunals militars franquistes i pel Tribunal de Orden Público, catalans, familiars de catalans, represaliats de la resta de l’estat espanyol jutjats fora de Catalunya. Per això continuarem demanant a l’estat espanyol l’anul·lació dels judicis del franquisme, per tantes i tants companys de la nostra Mesa, per totes les víctimes del franquisme i la transició.

Aquest juliol celebrem que continuem lluitant contra la impunitat de l’estat espanyol, honorant les lluites dels antifeixistes des de les seves raons lliures, que ens assisteixen per a mantenir vives i en combat les seves memòries. Som el nucli dur de la resistència.

Llei 11/2017 del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.
Ley 11/2017 del 4 de julio, de reparación jurídica de las víctimas del franquismo.


dimecres, 14 de juny de 2017

VUITANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ORGULL DE LA LLIBERTAT.


Volem dedicar la nostra concentració a totes les persones que van patir repressió física i psicològica per la seva condició sexual durant el franquisme i la transició. Ens agradaria dir que en aquest juny del 2017 l’estigma social o el rebuig a tothom que no ha nascut en la malentesa correcció de l’estàndard de l’heterosexualitat, sentint-se totalment compatible amb el seu cos, és passat. Per desgràcia és més aviat al contrari,  és present, i si no treballem plegats per un món inclusiu i respectuós amb els drets humans serà una xacra pel futur. Les denúncies per agressions i vexacions a aquells, que volen conduir-se amb llibertat i normalitat expressant-se públicament tal com es senten, amb pujat. Els missatges contra gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, transgènere, intersexuals tenen altaveu en púlpits, tribunes i ondes, fins i tot tenen rodes.
Durant la dictadura les opcions eren el silenci, la mentida o la persecució. El franquisme va mantenir dins de l’armari als dissidents polítics, a les dones que volien ser lliures i a tots els col·lectius que no complien religiosament allò que imposava el nacionalcatolicisme, obligant-los a viure en la clandestinitat.  Però hi havien grups que patien no sols per ser dissidents del règim sinó per no ser acceptats socialment, més enllà de les seves idees polítiques. Persones que s’amagaven a plena llum, que havien de fingir casant-se i tenint fills per formar part del rol de la família catòlica que imposava el feixisme o que s’arriscaven a ser apallissats o detinguts si intentaven, encara que a les fosques, viure en llibertat.
El 1954 es va reformar la llei de “vagos y maleantes” per a incloure els homosexuals. Així va quedar redactat el seu article sisè:
A los homosexuales, rufianes y proxenetas, a los mendigos profesionales y a los que vivan de la mendicidad ajena, exploten menores de edad, enfermos o lisiados, se les aplicarán para que las cumplan todas sucesivamente, las medidas siguientes:
a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homosexuales sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales y, en todo caso, con absoluta separación de los demás.
b) Prohibición de residir en determinado lugar o territorio y obligación de declarar su domicilio.
c) Sumisión a la vigilancia de los delegados.»

El 1970 aquesta llei va ser substituïda per la llei “sobre peligrosidad y rehabilitación social” que va incorporar presó pels homosexuals de fins a 5 anys i internament en manicomis.
No només el nazisme va confinar els homosexuals en camps de concentració i va experimentar amb ells. L’estat espanyol també va tancar en els seus camps als homosexuals, els va vexar i torturar, més tard a les presons i als hospitals psiquiàtrics els va sotmetre a electroxocks i altres tractaments. Presons com la Model tenien un mòdul per a homosexuals i per les de Badajoz i Huelva en van passar milers. Els més afectats per aquestes detencions i tancaments eren bàsicament de les classes populars i quan ingressaven no tenien el matalàs solidari com els presos polítics, patien agressions i violacions.
També volem recordar les persones que per por reprimien la seva veritable identitat sexual, negant-se a si mateixes, una situació que les portava a depressions i en alguns casos al suïcidi.
La dictadura no reconeixia l’homosexualitat, només castigava els actes homosexuals com si es tractés d’un delicte evitable, i aplicava el càstig als homes, les dones no podien ser lesbianes, la seva homosexualitat era invisible. Però encara que quasi tota la repressió anava dirigida als homes van haver-hi casos de tancaments i d’aplicació de mesures correctores a dones, sobretot a joves.
Amb aquesta concentració volem visualitzar el patiment sofert per generacions de persones represaliades política i socialment pel feixisme espanyol. No podem permetre que es marqui al col·lectiu LGTBI amb un triangle rosa invertit invisible i pensar que perquè ha conquerit drets, pels quals no hauria d’haver hagut de lluitar, no li queda camí per arribar a la total equiparació.

L’orgull de la llibertat és que totes i tots el que volem ser lliures treballem de valent plegats cada dia pels drets humans, aixecant orgullosos les nostres justes veus sense acotar mai el cap.

divendres, 19 de maig de 2017

VUITANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ESGLÉSIA FRANQUISTA CÒMPLICE DE CRIMS CONTRA LA HUMANITAT.



Amb aquesta concentració volem recordar el paper de l’Església catòlica franquista que tan profunda petjada va deixar a moltes generacions que van viure en dictadura i transició.

Aquesta Església del Cardenal Gomà, promotor a petició de Franco de la carta dels bisbes donant suport als colpistes, que acabava dient: hoy por hoy, no hay en España más esperanza para reconquistar la justicia y la paz y los bienes que de ellas se derivan, que el triunfo del movimiento nacional. Del Cardenal Segura, que va dir: Qué la ira de Dios caiga sobre España, si la República persevera. Del poder de Sant Escrivà de Balaguer i els seus ministres tecnòcrates. 

Una Església que va defensar per la força de les armes el seu poder i el seu patrimoni contra el poble i contra els seus fills catòlics, republicans i laics, contra la petita dissidència entre les seves files que va ser represaliada amb la mateixa manca de pietat que la que va demostrar amb els rojos, robant béns i vides, aquestes que suposadament només es pot endur Déu. 

Des del principi l’Església es va conjurar contra la República per a defensar el seu estatus dins d’una societat segrestada per mossens i cacics que s’oposaven a l’emancipació del poble, al seu dret a la llibertat, el seu dret a millorar les seves condicions de vida perquè veien els seus privilegis amenaçats. Van ser instigadors i col·laboradors necessaris del cop d’estat, amb aportacions econòmiques, des de les seves tribunes, aportant edificis i homes amb el crucifix a una mà i el fusell a l’altra a la causa colpista, com el cura de Zafra que va matar centenars de rojos a la guerra amb la seva pistola i que va declarar: todos los procedimientos de exterminio de esas ratas son buenos, y Dios, en inmenso poder y sabiduría, los aplaudirá. 

En el capítol de delació i repressió també va ser molt generosa aquesta Església recuperant les més negres tradicions de la Santa Inquisició. Va actuar implacablement contra els vençuts amb un odi que no va perdonar dones, encara que estiguessin embarassades, ni canalla, ni gent gran, com va dir el cura de Rociana: ¡Guerra contra ellos hasta que no quede ni la última raíz!. Els cures van ocupar càrrecs extretament relacionats amb la repressió com el sacerdot Juan Tusquets, que va dirigir el Servicio Judeomasónico del Servicio de Información Militar confeccionant llistats de mort.

Aquesta Església que va delatar, denunciar i espoliar, va posar les seves infraestructures al servei de la repressió. Així institucions religioses es van convertir en presons, preferentment de dones, les quals volien convertir al catolicisme a cops de bíblia i gana, unes dones que amb els seus fills petits patien unes condicions inhumanes. La monarquia després va premiar pels seus serveis amb el Príncep d’Astúries de la Concòrdia a les Hijas de la Caridad, que no van fer del seu nom cap exemple, deixant morir els nadons de fam a les seves presons. 

Monges i cures van maltractar i robar les filles i fills dels antifeixistes, els va adoctrinar a les escoles i va abusar dels infants als preventoris. Van fer negoci amb les preses i amb les seves criatures, van treure rèdits de les mares amb el seu treball esclau i venent les seves petites i petits, que acabaven en mans de famílies falangistes renegant del llegat de les seves mares i pares, fent més gran el patiment d’aquests. Les nenes i nens que van acabar en institucions catòliques van patir tortura física i psicològica com els seus pares a les presons, havien de pagar per l’estigma roig. 

Amb el franquisme l’educació i la sanitat van tornar a mans de l’Església, el seu poder va créixer sempre a la destra del general genocida portant-lo sota un pal·li ben retribuït, imatge per excel·lència del nacionalcatolicisme. I a partir dels 60 la secta catòlica OPUS es va constituir en columna vertebral d’un franquisme que deixava l’autarquia per endinsar-se en el capitalisme Made in Spain amb la seva marca de corrupció, nepotisme, comissions i furt de les arques públiques.

L’Església marcaria el paper dels sexes i del sexe a la societat franquista. Una Església masclista que va relegar la dona a la funció reproductora i a la família, a l’àmbit domèstic, sota la consigna de la resignació i el sotmetiment. Una Església homòfoba. Una església que permetia la pederàstia entre els seus murs, als seus col·legis, de manera democràtica, ja que sodomitzaven amb impunitat a rics i pobres.

I al morir Franco va arribar el premi de la grossa amb el Concordat que blindava els seus privilegis que el bipartidisme tan bé ha defensat, tornant al dios, patria y rey, de l’Espanya imperialista i colonitzadora, tan lluny de les llums de la República. 

Una Església que mai ha demanat perdó pels seus crims de lesa humanitat i ha continuat criminalitzant a totes les defensores de la legalitat republicana per la mort dels seus membres, que tenen el títol de màrtirs i sants, mentre que les assassinades pel feixisme resten a les cunetes, també les catòliques, però sense drets.

Una Església que va quedar fora de la llei de la Memòria tenint dret a mantenir el llegat monumental del franquisme com és el cas del Valle de los Caídos. Llei que va patrocinar el PSOE, que sempre s’ha negat a cap modificació a aquesta mísera recopilació d’articles que no aprofundeixen en la veritat, la justícia i la reparació. Un PSOE que vol salvar la seva imatge portant una PNL al Congrés dels Diputats que no va enlloc, focs d’encenalls per rentar-se les mans de tanta vergonya, altre capítol més de cinisme dins la llarga llista d’ofenses a les víctimes. Parlen de recordar però treballen per a oblidar, perquè la tasca dels guardians de la transició i la monarquia és passar pàgina i oblidar aquella espurna d’esperança que va ser la República que van defensar els nostres antifeixistes. 

Per acabar volem recordar les paraules que el cura de Mollet li va dir a la família d’en Josep Fortuny, batlle de la població, un dia abans del seu afusellament al camp de la Bota: aquesta tarda aniré a Barcelona a fer una gestió que mai oblidareu. El nostre company Pere, fill d’en Josep, mai la va oblidar, per això continua lluitant amb totes les companyes i companys de la nostra Mesa de Catalunya per la veritat, la justícia i la reparació. 


Us esperem el dissabte 27 de maig a les 12 del migdia a la Plaça Sant Jaume.

dijous, 6 d’abril de 2017

VUITANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EN DEFENSA DE LES DEFENSORES DE LA REPÚBLICA.




Les persones que van defensar la República contra el cop d’estat del feixisme espanyol de la conjura de l’oligarquia, l’exèrcit i l’Església tenien idees, valors i dignitat. Cada abril parlem del que va suposar la República per un estat espanyol d’hisendats i càcics, per un poble sotmès a la pobresa, la corrupció i l’explotació de la seva ignorància per part d’una corona i un règim secular d’opressió, injustícia que la República va voler abolir mentre era assetjada i assassinada. Aquesta república revolucionària en el seu vessant emancipador a través de l’educació, la laïcitat i els drets de les dones va ser una espurna d’esperança per a les classes populars, una república que no va subvertir de la nit al dia l’ordre de les coses i que no suposava cap perill més que per aquells que volien continuar tenint-ho tot trepitjant el futur dels que volien per sempre esclaus, fang en les seves mans. 

I en aquest abril del 2017 dins d’una nova onada de voler diluir el significat de l’oportunitat de la República i el valor dels que la van defensar, de revisionismes de vegades subtils en forma de llibres, pel·lícules i programes de televisions públiques, que des de la suposada progressia desvirtuen la lluita de milers de generoses persones que van sacrificar vida i família. Una línia editorial de convertir el compromís ideològic del front republicà en simple inèrcia en temps de guerra per això volem aixecar la veu en la seva defensa. No podem caure en la perversió de sempre, aquella que vol buidar de contingut la lluita contra el feixisme, la que generalitza i ens parla de gent forçada a anar al front, la que ens diu que la geografia va marcar els bàndols, que en totes dues trinxeres es disparava amb la mateixa legitimitat, que tots eren bons però titelles d’una situació que els era aliena, que la rereguarda era un infern d’incontrolats anticatòlics com retrata l’obra Incerta glòria, o que el feixisme va ser una moda com diu Javier Cercas o robar la ideologia als morts com fa el programa Trinxeres, o que podem equiparar víctimes i que poden conviure en el mateix espai els noms dels lluitadors antifeixistes amb els noms dels botxins o els que van morir per accidents dels errors humans. No hem arribat fins aquí per estar en el ball etern del cranc. No avançarem si callem davant la manipulació, la reconciliació de la claudicació, els que es fotografien utilitzant la impunitat del franquisme com a una excusa per sortir als mitjans. No anirem endavant si no denunciem els que ens proposen noves transicions, noves traicions, regals enverinats embolcallats amb lleis que no suposen cap ruptura democràtica, cap trencament amb el llegat lligat de la dictadura, els covards que parlen en el nostre nom però que acaben negociant amb els nostres drets, els que no derogaran lleis per jutjar els crims de lesa humanitat, aquells que quan es baixen del discurs dels dies assenyalats amb flors a les seves mans ens abandonen una vegada i una altra. 

I no podem tolerar tot això perquè el pare d’en Lluís va canviar el seu lloc de batlle pel parapet per defensar la República al front i va ser afusellat pel franquisme amb les seves idees al cor, perquè l’avi del David amb 20 anys es va anar voluntari a defensar l’oportunitat de canvi amb il·lusió i va pagar el seu compromís com esclau del franquisme i va morir amb la República al cap, perquè l’oncle de la María José va morir heroicament per les seves idees al front i va ser immortalitzat pels versos d’en Pedro Garfias, perquè l’oncle de la Carmen va ser assassinat per haver lluitat amb tota consciència contra el feixisme, perquè al pare del Pere el va matar el feixisme espanyol per ser batlle de la rereguarda republicana i seguiríem parlant de molts més militants… familiars de les nostres companyes i companys, tots des de les seves idees part o defensors voluntaris de la república contra el feixisme. No els hi faltarem al respecte acceptant l’equiparació de bàndols, ni acceptant que totes les víctimes són iguals, ni la germanor imposada entre víctimes que van vessar la seva sang, uns pel feixisme i altres per la República. I si de la nostra coherència fan rancor és que els perversos són ells, els que volen passar pàgina, els hereus del franquisme i els que van blanquejar la història dels franquistes i els van donar el títol de demòcrates gratis, la factura encara la paguem nosaltres. 

I és molt perillós tot aquest discurs de l’ambigüitat, el de sí però …, el de descontextualitzar, el de menysprear les xifres i les estadístiques, fent de l’anècdota categoria a favor d’Obra. Aquí unes víctimes no tenen cap valor, poden ser insultades i menyspreades en un estat que no considera delicte l’apologia del franquisme, però que ens retalla el nostre dret d’expressió i les nostres llibertats dia a dia legislant a favor d’unes víctimes i ignorant i mofant-se d’altres. A nosaltres en neguen la justícia mentre es condemna a presó per dues línies d’humor sobre càrrecs d’una dictadura que va matar fins després de la seva mort oficial. 

Des de la nostra memòria combativa i rebel, d’idees plurals amb un objectiu comú de veritat, justícia i reparació per a les víctimes de la dictadura des de 1936 al 1975 i de la transició fins avui, no volem que els parapetats en la impunitat capitalitzin les memòries obtenint rèdits polítics de la mort dels antifeixistes com si es tractés d’accidents històrics, sense herois, sense màrtirs, sense valors, ni valor. Elles i ells no eren nuvis de la mort assassins d’intel·ligències, amaven la vida i la llibertat, per això no van dubtar en donar la seva en defensa de la legitimitat republicana, en contra del feixisme espanyol i internacional. Tenien idees, tenien ideals.


Us esperem el dissabte 29 d’abril per retre homenatge a les i els combatents per la República sense oblidar-nos de les Brigades Internacionals. Com sempre, celebrem un abril de Repúbliques, un abril sense corones.