El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dimecres, 14 de juny de 2017

VUITANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ORGULL DE LA LLIBERTAT.


Volem dedicar la nostra concentració a totes les persones que van patir repressió física i psicològica per la seva condició sexual durant el franquisme i la transició. Ens agradaria dir que en aquest juny del 2017 l’estigma social o el rebuig a tothom que no ha nascut en la malentesa correcció de l’estàndard de l’heterosexualitat, sentint-se totalment compatible amb el seu cos, és passat. Per desgràcia és més aviat al contrari,  és present, i si no treballem plegats per un món inclusiu i respectuós amb els drets humans serà una xacra pel futur. Les denúncies per agressions i vexacions a aquells, que volen conduir-se amb llibertat i normalitat expressant-se públicament tal com es senten, amb pujat. Els missatges contra gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, transgènere, intersexuals tenen altaveu en púlpits, tribunes i ondes, fins i tot tenen rodes.
Durant la dictadura les opcions eren el silenci, la mentida o la persecució. El franquisme va mantenir dins de l’armari als dissidents polítics, a les dones que volien ser lliures i a tots els col·lectius que no complien religiosament allò que imposava el nacionalcatolicisme, obligant-los a viure en la clandestinitat.  Però hi havien grups que patien no sols per ser dissidents del règim sinó per no ser acceptats socialment, més enllà de les seves idees polítiques. Persones que s’amagaven a plena llum, que havien de fingir casant-se i tenint fills per formar part del rol de la família catòlica que imposava el feixisme o que s’arriscaven a ser apallissats o detinguts si intentaven, encara que a les fosques, viure en llibertat.
El 1954 es va reformar la llei de “vagos y maleantes” per a incloure els homosexuals. Així va quedar redactat el seu article sisè:
A los homosexuales, rufianes y proxenetas, a los mendigos profesionales y a los que vivan de la mendicidad ajena, exploten menores de edad, enfermos o lisiados, se les aplicarán para que las cumplan todas sucesivamente, las medidas siguientes:
a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homosexuales sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales y, en todo caso, con absoluta separación de los demás.
b) Prohibición de residir en determinado lugar o territorio y obligación de declarar su domicilio.
c) Sumisión a la vigilancia de los delegados.»

El 1970 aquesta llei va ser substituïda per la llei “sobre peligrosidad y rehabilitación social” que va incorporar presó pels homosexuals de fins a 5 anys i internament en manicomis.
No només el nazisme va confinar els homosexuals en camps de concentració i va experimentar amb ells. L’estat espanyol també va tancar en els seus camps als homosexuals, els va vexar i torturar, més tard a les presons i als hospitals psiquiàtrics els va sotmetre a electroxocks i altres tractaments. Presons com la Model tenien un mòdul per a homosexuals i per les de Badajoz i Huelva en van passar milers. Els més afectats per aquestes detencions i tancaments eren bàsicament de les classes populars i quan ingressaven no tenien el matalàs solidari com els presos polítics, patien agressions i violacions.
També volem recordar les persones que per por reprimien la seva veritable identitat sexual, negant-se a si mateixes, una situació que les portava a depressions i en alguns casos al suïcidi.
La dictadura no reconeixia l’homosexualitat, només castigava els actes homosexuals com si es tractés d’un delicte evitable, i aplicava el càstig als homes, les dones no podien ser lesbianes, la seva homosexualitat era invisible. Però encara que quasi tota la repressió anava dirigida als homes van haver-hi casos de tancaments i d’aplicació de mesures correctores a dones, sobretot a joves.
Amb aquesta concentració volem visualitzar el patiment sofert per generacions de persones represaliades política i socialment pel feixisme espanyol. No podem permetre que es marqui al col·lectiu LGTBI amb un triangle rosa invertit invisible i pensar que perquè ha conquerit drets, pels quals no hauria d’haver hagut de lluitar, no li queda camí per arribar a la total equiparació.

L’orgull de la llibertat és que totes i tots el que volem ser lliures treballem de valent plegats cada dia pels drets humans, aixecant orgullosos les nostres justes veus sense acotar mai el cap.