dissabte, 23 de novembre del 2013

QUARANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 77 ANYS DE LLUITA ANTIFEIXISTA.



Aquest novembre fa 38 anys de la mort física del dictador, que no presencial per a tots aquells que des de l’estat i el regne continuen sense condemnar les seves obres de mort, tortura i desolació cultural i política. Lluny de reconèixer aquests negacionistes, que ens insulten dia rere dia de paraula i obra, i que governen sobre la terra erma que va deixar el franquisme, s’omplen la boca d’uns ¡Viva España! com els que es sentien a la plaça d’Oriente quan sortia el Caudillo al balcó. Una terra plena d’ossos antifeixistes enterrats en la cal viva de l’oblit per mà del terror, una terra que encara no ha donat els seus fruits, ja que els dignes aprenents del General ens retallen les llibertats i els drets cada dia que passa.

Mentre molts antifeixistes vivien l’infern del règim franquista i passaven coll avall la transició, els que manen per l’imperatiu de la majoria absoluta van viure aquella etapa com un estadi de pau, alguns inclús com un paradís. Són els fills de l’aparell.

Si anem a la premsa no hi ha un dia que no es produeixi una notícia sobre com els drets humans en aquest estat són trepitjats, com es continua humiliant a les víctimes del franquisme i els seus familiars, com les mentides sobre la nostra història es fan veritat per la màquina de propaganda, que no ha deixat de funcionar des del “I Año Triunfal”. Fórmula amb números romans copiada del seus amics els feixistes italians. Anem ara pel 77 any triomfal i per a celebrar-lo com cal ens estan amenaçant amb l’aplicació d’unes lleis que ens recorden aquelles que va instaurar el franquisme, per la gràcia del Dios dels nacionalcatòlics.

Els molesta que demanem Veritat perquè deixa en evidència el seu col·laboracionisme amb la total impunitat dels botxins de la dictadura, amb corbata, amb cartera o sense. I en la seva història de bons i dolents el seu paper seria el d’amagar i emparar el culpable.  Recordem Martín Villa i els assassinats de Vitoria del 3 de març de 1976, on és el primer i on són les cinc víctimes de la Transició?

Els irrita que demanem Justícia perquè es pot passar de la implicació, defensa i justificació ideològica de l’indefensable en democràcia a veure a la banqueta a familiars, amics i interessos polítics i econòmics comuns. Com el ministre de justícia, que està deixant el seu ministeri a l’alçada dels anys 40, ell no pot permetre que el seu sogre, ministre apologista del franquisme, sigui assenyalat a la querella argentina, quan Gallardón ha presentat el llibre de les memòries del seu familiar on continua mostrant gran admiració per Franco.  

Els escandalitza que es demani Reparació, tant moral com econòmica, encara que sigui per localitzar els desapareguts pel règim feixista, com si fossin uns revengistes interessats en una recompensa. Com tan ofensivament ha declarat recentment Rafael Hernando (PP) referint-se als antifeixistes assassinats sense localitzar: “Lo que ocurre es que algunos se han acordado de su padre parece ser cuando había subvenciones para encontrarle”. Res pot resarcir a les víctimes més que el restabliment oficial de la seva dignitat a través de la veritat i el reconeixement del seu paper en defensa de la llibertat i la seva lluita contra el monstre feixista, com a exemple viu dels valors que ha de defensar una societat plenament lliure.

Recentment el PP es va negar a fer un reconeixement al poeta Cernuda en el 50è aniversari de la seva mort, com censors cecs i estúpids, i per aquells que encara tenen dubtes del que va passar a la seva Espanya deixem les seves paraules:





Concentració proper dissabte dia 30 a les 12 hores a la plaça Sant Jaume on recollirem adhesions a la querella argentina contra els crims del franquisme.