El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dilluns, 11 de juny de 2012

CENSURES, TAMBÉ AL MEMORIAL DEMOCRÀTIC. TRENTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ.




Hi ha moltes maneres d’exercir la censura, obertament, des del tret silenciador que va aplicar la dictadura a la més burda expressió del censor inculte franquista, com enviar a la foguera llibres en els quals apareixien paraules com República, encara que fos la de Platón, o Roig i Negre, encara que fos l’obra de Stendhal, potser sí eren llibres subversius, però ells no ho sabien. N’hi ha censura per plorar i per riure, però no deixa de ser un crim en qualsevol dels casos, perquè tot formava part del mecanisme exterminador que va posar en marxa el rodet feixista per a eliminar de la seva Espanya tot opositor sota l’epígraf “roig”.  Encara hi havia una més trista, l’autocensura, el trágala i els ulls clavats a terra, pel terror que va desfermar el règim colpista i que els va proporcionar quatre dècades de regnat absolut marcades per la repressió total, des del primer assassinat a Melilla, en Virgilio Leret, als últims afusellats del franquisme el 27 de setembre de 1975.

I arriben les censures post-mortem del sanguinari Caudillo, i de la tristesa passem a la vergonya de la transició o claudicació, on es va canviar la justícia pels represaliats per la impunitat dels seus botxins, per la monarquia i pel bipartidisme interessadament amnèsic. L’indigne oblit a canvi d’una democràcia que no ho ha estat. La capitulació de la veritat, la negació del genocidi. Els centenars de morts de la transició, els segrestos de publicacions, els judicis a directors de cinema, exilis, censures que encara perviuen com el no tant llunyà segrest de El Jueves o el judici amb absolució, no de l’església, a Krahe. Continuisme sense ruptura democràtica.

I seguim pel mateix camí, perquè deixar que l’olla deixi anar una mica de vapor per a que no exploti no és cap avantatge. La llei de la desmemòria no va obrir cap porta ens va posar el punt final burocràtic, perquè el final de tot camí és la 52/2007, una excusa política, un mur de la vergonya que volen infranquejable.

I continuem a casa, el Memorial Democràtic, altre mur de contenció de les reclamacions de veritat, justícia i reparació, un aparador de la memòria assumible pels que no haurien de tenir la consciència tranquil·la, una vitrina on mostrar la punta de l’iceberg sense reclamacions per els repressors. Un Memorial que va néixer limitat per CIU i permès pels partits que han posat els seus morts a la balança dels consens, que sempre juga en contra dels interessos de les víctimes i de la construcció d’un estat veritablement democràtic. Un Memorial que ara es modelarà a imatge del Govern.

Assistim a la censura encoberta i la misèria política. La retallada de la llei Òmnibus. Una llei que serveix per a tot, també per a escollir un nou Consell de Participació del Memorial sota l’argument de la simplificació administrativa i la racionalització d’organismes públics. Es poden aplicar objectius basats en aquests criteris als crims de lesa humanitat? Si això, a més d’un insult, no és censura, què és? Una presa de pèl. Ara les nostres víctimes, nosaltres mateixos, hem de passar per una nova humiliació. Un òrgan que no costa un euro als contribuents, que hauria de obrir-se a més veus, a la participació de totes aquelles  i aquells que treballen pels drets humans al nostre territori, es tanca més. Els actuals membres que no es donin de baixa seran eliminats per la consellera tal com diu la llei. I en el cas de que el número de cessats voluntàriament deixés l’opció a l’entrada de més entitats de la memòria,  serà interessant observar si assistirem al bateig en societat d’alguna associació que vingui a defensar les víctimes de la rereguarda, els crims que ells anomenen religiosos en la seva dèria per la persecució dels catòlics per part de la República. No volen un Memorial activista, però la gent de la memòria es tossuda i continuarà demanant espais, no només amb veu sinó també amb vot. I la Mesa de Catalunya continuarà aixecant la veu en nom de milers de veus ofegades, ho farà al carrer, informant el poble, sense censura, denunciant, reclamant i exigint veritat, justícia i reparació, i l’anul·lació dels judicis del franquisme.

Seguim replegant les teves paraules, lliures, en el nostre llibre de Condol Combatiu, t’esperem el proper dissabte 30 de juny a les 12 hores a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.